DingDingDing
DingDingDing
Ding Ding Ding DingDing
DingDingDing DingDingDing
Ding Ding Ding DingDing
Ding!
Heu sentit una Nadala?
Doncs, això, ja és Nadal.
22 de novembre 2005
Excuses.
Gairebé en el mateix moment en què vaig descobrir que mai no arribaria a publicar res del que escric (entre d'altres coses perquè rarament escric res) vaig començar, de manera inconscient, a elaborar arguments en contra de la publicació i difusió de les obres literàries. El meu cap ha arribat a refutar d'una manera convincent tots aquelles idees segons les quals els llibres no són acabats fins que no passen pel lector perquè aquest i el seu punt de vista subjectiu formen part de l'obra. De debò, davant aquest argument el meu cap exclama: I un rabe! Què passa amb aquelles obres que només varen esser conegudes i/o celebrades quan el seu autor ja era mort? No eren peces d'art, abans que algún benefactor de la cultura universal les trobés amagades en un calaix?
Tampoc el meu cervell es creu ja cap bajanada més sobre el talent artístic dels escriptors (bé, de fet, en això estic d'acord amb el meu cervell, només cal fer un cop d'ull a les estanteries de novetats de les llibreries per veure com n'és de baix el nivell artistic entre els novel.listes actuals) perquè...oi que tots dibuixem des que som petits? Oi que tots podem, representant més o menys fidelment la realitat, dibuixar una casa, un cotxe o un arbre? Doncs de la mateixa manera tots podem explicar una història. El fet de que aquesta història i el seu autor/contador siguin o no considerats art i artista respectivament es deu a criteris subjectius que no responen a cap tipus de mètode cientific. I el meu cap no tolera res que no es regeixi per un metode estrictament científic.
I així em va.
Tampoc el meu cervell es creu ja cap bajanada més sobre el talent artístic dels escriptors (bé, de fet, en això estic d'acord amb el meu cervell, només cal fer un cop d'ull a les estanteries de novetats de les llibreries per veure com n'és de baix el nivell artistic entre els novel.listes actuals) perquè...oi que tots dibuixem des que som petits? Oi que tots podem, representant més o menys fidelment la realitat, dibuixar una casa, un cotxe o un arbre? Doncs de la mateixa manera tots podem explicar una història. El fet de que aquesta història i el seu autor/contador siguin o no considerats art i artista respectivament es deu a criteris subjectius que no responen a cap tipus de mètode cientific. I el meu cap no tolera res que no es regeixi per un metode estrictament científic.
I així em va.
31 d’octubre 2005
Carta (I)
Estimada Emily,
T'escric per dir-te que el teu mètode no funciona. Segons l'estadística del sistema a hores d'ara, després de passar-me dos anys enclaustrada a casa, ja hauria d'haver escrit uns 150 poemes de qualitat variable -entre mitjana i alta-, un parell d'editors masclistes i poc visionaris haurien d'haver rebutjat les meves composicions i la meva correspondència amb el món exterior hauria d'haver-se incrementat dràsticament.
I no.
De moment, només he escrit un parell de receptes de cuina, la llista de la compra i aquests versos sense solta ni volta:
Vine
Comença a ser tard -- Cada cop ho veig més negre
Alguna cosa falla.
Á més, ningú no m'envia cartes i cap editor no m'ha recomanat que deixi d'escriure i em dediqui a fer pastissos. És clar que tampoc m'he posat en contacte amb els editors, hauria estat absurd presentar-m'hi amb les mans buides o, encara pitjor, amb una carpeta plena de receptes vegetarianes sota el braç.
Exigeixo una resposta. O una compensació. O alguna cosa. Almenys digues si és que faig alguna cosa malament. Perquè jo m'hi esforço molt, de debò. Començo a perdre la confiança i tot.
Atentament,
Alba
P.S. Sóc conscient que fa gairebé 110 anys que ets morta (com passa el temps, noia!), per això aprofito per escriure't avui, la vigilia de Tots Sants, que en principi ha de ser el dia en què s'et faci més senzill posar-te en contacte amb mi. Demà celebrem la Castanyada, a casa, fem una petita festa i hi haurà gent per tot arreu. Si cas, si te m'has d'aparèixer fes-ho al lavabo de dalt, així no espantes les tietes.
Gràcies.
T'escric per dir-te que el teu mètode no funciona. Segons l'estadística del sistema a hores d'ara, després de passar-me dos anys enclaustrada a casa, ja hauria d'haver escrit uns 150 poemes de qualitat variable -entre mitjana i alta-, un parell d'editors masclistes i poc visionaris haurien d'haver rebutjat les meves composicions i la meva correspondència amb el món exterior hauria d'haver-se incrementat dràsticament.
I no.
De moment, només he escrit un parell de receptes de cuina, la llista de la compra i aquests versos sense solta ni volta:
Vine
Comença a ser tard -- Cada cop ho veig més negre
Alguna cosa falla.
Á més, ningú no m'envia cartes i cap editor no m'ha recomanat que deixi d'escriure i em dediqui a fer pastissos. És clar que tampoc m'he posat en contacte amb els editors, hauria estat absurd presentar-m'hi amb les mans buides o, encara pitjor, amb una carpeta plena de receptes vegetarianes sota el braç.
Exigeixo una resposta. O una compensació. O alguna cosa. Almenys digues si és que faig alguna cosa malament. Perquè jo m'hi esforço molt, de debò. Començo a perdre la confiança i tot.
Atentament,
Alba
P.S. Sóc conscient que fa gairebé 110 anys que ets morta (com passa el temps, noia!), per això aprofito per escriure't avui, la vigilia de Tots Sants, que en principi ha de ser el dia en què s'et faci més senzill posar-te en contacte amb mi. Demà celebrem la Castanyada, a casa, fem una petita festa i hi haurà gent per tot arreu. Si cas, si te m'has d'aparèixer fes-ho al lavabo de dalt, així no espantes les tietes.
Gràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
