Carta (I)

Estimada Emily,

T'escric per dir-te que el teu mètode no funciona. Segons l'estadística del sistema a hores d'ara, després de passar-me dos anys enclaustrada a casa, ja hauria d'haver escrit uns 150 poemes de qualitat variable -entre mitjana i alta-, un parell d'editors masclistes i poc visionaris haurien d'haver rebutjat les meves composicions i la meva correspondència amb el món exterior hauria d'haver-se incrementat dràsticament.

I no.

De moment, només he escrit un parell de receptes de cuina, la llista de la compra i aquests versos sense solta ni volta:

Vine
Comença a ser tard -- Cada cop ho veig més negre

Alguna cosa falla.

Á més, ningú no m'envia cartes i cap editor no m'ha recomanat que deixi d'escriure i em dediqui a fer pastissos. És clar que tampoc m'he posat en contacte amb els editors, hauria estat absurd presentar-m'hi amb les mans buides o, encara pitjor, amb una carpeta plena de receptes vegetarianes sota el braç.

Exigeixo una resposta. O una compensació. O alguna cosa. Almenys digues si és que faig alguna cosa malament. Perquè jo m'hi esforço molt, de debò. Començo a perdre la confiança i tot.

Atentament,

Alba

P.S. Sóc conscient que fa gairebé 110 anys que ets morta (com passa el temps, noia!), per això aprofito per escriure't avui, la vigilia de Tots Sants, que en principi ha de ser el dia en què s'et faci més senzill posar-te en contacte amb mi. Demà celebrem la Castanyada, a casa, fem una petita festa i hi haurà gent per tot arreu. Si cas, si te m'has d'aparèixer fes-ho al lavabo de dalt, així no espantes les tietes.

Gràcies.