Excuses.

Gairebé en el mateix moment en què vaig descobrir que mai no arribaria a publicar res del que escric (entre d'altres coses perquè rarament escric res) vaig començar, de manera inconscient, a elaborar arguments en contra de la publicació i difusió de les obres literàries. El meu cap ha arribat a refutar d'una manera convincent tots aquelles idees segons les quals els llibres no són acabats fins que no passen pel lector perquè aquest i el seu punt de vista subjectiu formen part de l'obra. De debò, davant aquest argument el meu cap exclama: I un rabe! Què passa amb aquelles obres que només varen esser conegudes i/o celebrades quan el seu autor ja era mort? No eren peces d'art, abans que algún benefactor de la cultura universal les trobés amagades en un calaix?

Tampoc el meu cervell es creu ja cap bajanada més sobre el talent artístic dels escriptors (bé, de fet, en això estic d'acord amb el meu cervell, només cal fer un cop d'ull a les estanteries de novetats de les llibreries per veure com n'és de baix el nivell artistic entre els novel.listes actuals) perquè...oi que tots dibuixem des que som petits? Oi que tots podem, representant més o menys fidelment la realitat, dibuixar una casa, un cotxe o un arbre? Doncs de la mateixa manera tots podem explicar una història. El fet de que aquesta història i el seu autor/contador siguin o no considerats art i artista respectivament es deu a criteris subjectius que no responen a cap tipus de mètode cientific. I el meu cap no tolera res que no es regeixi per un metode estrictament científic.

I així em va.