Avui a l'autobús dues dones parlaven de com de lleig era el nòvio d'una altra noia. Un paio de Granollers. Porques!
A la feina se m'acosta una noia d'uns setze anys, de casa bona i amb aspecte d'haver sortit d'un anunci de Tommy Hilfinger, i em demana que li recomani un llibre. "Ja he llegit tots els best-sellers", em diu. No semblava gaire perceptiva i jo he procurat fer un gran esforç perquè no s'em veiés a la cara el que em passava pel cap, però per si hi havia algún dubte ha afegit: "EL Codi DaVinci i tots els del Dan Brown, la Catedral del Mar i això...".
M'he estalviat de recomanr-li res, perquè resulta que no acabava de ser veritat que hagués llegit tot el que en Dan Brown s'ha atrevit a publicar.
Aquell tiu de la feina que se suposa que és el meu superior d'una manera que no entenc duia una samarreta de 'Brazil' del Terry Gilliam i m'ha mirat amb aprovació quan li he dit que m'agaradava el Patrick O'Brian. Dec semblar una cosa molt diferent del que sóc. Perfecte.
El documental del Terry Jones sobre la història del número 1 em va fer agafar ganes d'anar a clase però aquest matí els llençols pesaven tant...!
En Mr. Rochester diu a la Jane Eyre: Vull una esposa. Vull una esposa, no pas una infermera que tingui cura de mi... Vull una esposa per compartir el llit cada nit. Si fós per mi, fins i tot el dia sencer!
Per l'amor de Déu! Si la Charlotte Brontë aixequés el cap!
Si la Charlotte Brontë aixequés el cap diria: "Com collons ho heu sabut, malparits de la BBC?!"
04 de novembre 2006
06 de setembre 2006
01 de setembre 2006
Ciència-ficció.
El viatge Londres.
Les mentides que es fan realitat.
Qui em talla els cabells. M'els tallo jo mateixa.
Les rates que persegueixen gats.
Els 25 anys.
Els e-mails misteriosos.
Les llistes.
La tardor a mitjans d'agost.
L'1% de persones normals al món.
El servei d'atenció al client.
El cervell de silicona.
La cabina del Doctor Who.
Creuar la Plaça Catalunya carregada de bosses a les dues de la tarda.
La llibreta d'estalvis.
La teoria de l'art.
La música moderna.
La gelatina de porc i els ossets de goma.
Les sabates amb civella .
Les amputacions.
Les subastes d'internet.
L'últim cop que dius 'Buenos dias, le atiende Alba, en qué puedo ayudarle?'
Les trobades fortuïtes, amb rancúnies del passat i malentesos divertits.
Tornar a escriure al blog.
Les mentides que es fan realitat.
Qui em talla els cabells. M'els tallo jo mateixa.
Les rates que persegueixen gats.
Els 25 anys.
Els e-mails misteriosos.
Les llistes.
La tardor a mitjans d'agost.
L'1% de persones normals al món.
El servei d'atenció al client.
El cervell de silicona.
La cabina del Doctor Who.
Creuar la Plaça Catalunya carregada de bosses a les dues de la tarda.
La llibreta d'estalvis.
La teoria de l'art.
La música moderna.
La gelatina de porc i els ossets de goma.
Les sabates amb civella .
Les amputacions.
Les subastes d'internet.
L'últim cop que dius 'Buenos dias, le atiende Alba, en qué puedo ayudarle?'
Les trobades fortuïtes, amb rancúnies del passat i malentesos divertits.
Tornar a escriure al blog.
09 d’abril 2006
Als meus lectors*
És Setmana Santa i, amb la meva natural tendència a l'heretgia, em ve de gust conjurar la Resurrecció d'aquest blog.
De fet, em limitaré a citar unes frases del diaris d'en Kafka, traduïdes al català per mi mateixa (cosa que els donarà un aire encara més incomprensible i que, alhora, em farà posar els pèls de punta -sí, a mi mateixa un altre cop- perquè quedaré com una snob fastigosa i... no ho havia deixat, jo, això de l'snobisme forçat?)
Ben mirat, la meva intenció citant en Kafka és més aviat la d'evitar-me haver de donar explicacions. Sobre que se n'ha fet de mi, de la meva vida i de les meves ganes d'escriure.
Aquí les teniu, doncs:
18[de desembre de 1910]
[...]
Dos quarts de dotze, a la nit. Tinc ben clar que fins que no m'alliberi de l'oficina estic simplement perdut; només és questió de mantenir el cap prou alt per no ofegar-me, tant de temps com em sigui possible. Com de difícil serà, quanta força em pendrà, tot això es veu reflectit ja, en el fet que avui no he seguit el meu nou horari d'asseure'm a l'escriptori de 8 a 11 de la nit, que fins i tot ara no ho considero un gran desastre, que he escrit aquestes línies apressadament només per poder anar-m'en al llit.
M'agrada el meu blog. És bonic i acollidor i, a més, és meu. Però, ara per ara, prou feina tinc a estirar el cap per no ofegar-me.
~~
*Als meus lectors que són, bàsicament:
a) Una col.lecció d'innumerables parents residents a l'estranger que no entenen el català però gaudeixen estudiant les gracioses combinacions de caràcters de l'alfabet llatí que apareixen en aquest blog en forma de paraules.
b) Un parell d'amistats que em deuen diners o estant a la espera que els transplantin les meves còrnies miops un cop me n'hagi anat a l'altre barri (o potser abans si l'anestèsia és prou forta).
c) El senyor Niqmad a qui no tinc el gust de conèixer gaire, però no dubto que perdonarà que, amb la meva millor indifèrencia fingida, deixés de contestar un parell de missatges que va remetre a les múltiples personalitats que conformen la meva individualitat i que, totes plegades, escrivim (escriviem/varem escriure) aquest blog, per a demanar explicacions sobre la seva (del blog, s'entén, no del senyor niqmad, que no té la culpa de res) prematura mort.
De fet, em limitaré a citar unes frases del diaris d'en Kafka, traduïdes al català per mi mateixa (cosa que els donarà un aire encara més incomprensible i que, alhora, em farà posar els pèls de punta -sí, a mi mateixa un altre cop- perquè quedaré com una snob fastigosa i... no ho havia deixat, jo, això de l'snobisme forçat?)
Ben mirat, la meva intenció citant en Kafka és més aviat la d'evitar-me haver de donar explicacions. Sobre que se n'ha fet de mi, de la meva vida i de les meves ganes d'escriure.
Aquí les teniu, doncs:
18[de desembre de 1910]
[...]
Dos quarts de dotze, a la nit. Tinc ben clar que fins que no m'alliberi de l'oficina estic simplement perdut; només és questió de mantenir el cap prou alt per no ofegar-me, tant de temps com em sigui possible. Com de difícil serà, quanta força em pendrà, tot això es veu reflectit ja, en el fet que avui no he seguit el meu nou horari d'asseure'm a l'escriptori de 8 a 11 de la nit, que fins i tot ara no ho considero un gran desastre, que he escrit aquestes línies apressadament només per poder anar-m'en al llit.
M'agrada el meu blog. És bonic i acollidor i, a més, és meu. Però, ara per ara, prou feina tinc a estirar el cap per no ofegar-me.
*Als meus lectors que són, bàsicament:
a) Una col.lecció d'innumerables parents residents a l'estranger que no entenen el català però gaudeixen estudiant les gracioses combinacions de caràcters de l'alfabet llatí que apareixen en aquest blog en forma de paraules.
b) Un parell d'amistats que em deuen diners o estant a la espera que els transplantin les meves còrnies miops un cop me n'hagi anat a l'altre barri (o potser abans si l'anestèsia és prou forta).
c) El senyor Niqmad a qui no tinc el gust de conèixer gaire, però no dubto que perdonarà que, amb la meva millor indifèrencia fingida, deixés de contestar un parell de missatges que va remetre a les múltiples personalitats que conformen la meva individualitat i que, totes plegades, escrivim (escriviem/varem escriure) aquest blog, per a demanar explicacions sobre la seva (del blog, s'entén, no del senyor niqmad, que no té la culpa de res) prematura mort.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
