Als meus lectors*

És Setmana Santa i, amb la meva natural tendència a l'heretgia, em ve de gust conjurar la Resurrecció d'aquest blog.

De fet, em limitaré a citar unes frases del diaris d'en Kafka, traduïdes al català per mi mateixa (cosa que els donarà un aire encara més incomprensible i que, alhora, em farà posar els pèls de punta -sí, a mi mateixa un altre cop- perquè quedaré com una snob fastigosa i... no ho havia deixat, jo, això de l'snobisme forçat?)

Ben mirat, la meva intenció citant en Kafka és més aviat la d'evitar-me haver de donar explicacions. Sobre que se n'ha fet de mi, de la meva vida i de les meves ganes d'escriure.

Aquí les teniu, doncs:

18[de desembre de 1910]

[...]

Dos quarts de dotze, a la nit. Tinc ben clar que fins que no m'alliberi de l'oficina estic simplement perdut; només és questió de mantenir el cap prou alt per no ofegar-me, tant de temps com em sigui possible. Com de difícil serà, quanta força em pendrà, tot això es veu reflectit ja, en el fet que avui no he seguit el meu nou horari d'asseure'm a l'escriptori de 8 a 11 de la nit, que fins i tot ara no ho considero un gran desastre, que he escrit aquestes línies apressadament només per poder anar-m'en al llit.

M'agrada el meu blog. És bonic i acollidor i, a més, és meu. Però, ara per ara, prou feina tinc a estirar el cap per no ofegar-me.

~~

*Als meus lectors que són, bàsicament:

a) Una col.lecció d'innumerables parents residents a l'estranger que no entenen el català però gaudeixen estudiant les gracioses combinacions de caràcters de l'alfabet llatí que apareixen en aquest blog en forma de paraules.

b) Un parell d'amistats que em deuen diners o estant a la espera que els transplantin les meves còrnies miops un cop me n'hagi anat a l'altre barri (o potser abans si l'anestèsia és prou forta).

c) El senyor Niqmad a qui no tinc el gust de conèixer gaire, però no dubto que perdonarà que, amb la meva millor indifèrencia fingida, deixés de contestar un parell de missatges que va remetre a les múltiples personalitats que conformen la meva individualitat i que, totes plegades, escrivim (escriviem/varem escriure) aquest blog, per a demanar explicacions sobre la seva (del blog, s'entén, no del senyor niqmad, que no té la culpa de res) prematura mort.