La Casa de Nines

Oh, vaja.

2007-11-30T20:19:00.000+01:00

Voluble.

2007-10-26T03:56:00.000+02:00

Sembla que la Dorothy Parker compartia la meva opinió respecte els homes, l'amor... i les dones.

A més, tenia un sentit de l'humor i un talent extraordinaris.

On being a Woman

Why is it, when I am in Rome,
I'd give an eye to be at home,
But when on native earth I be,
My soul is sick for Italy?

And why with you, my love, my lord,
Am I spectacularly bored,
Yet do you up and leave me- then
I scream to have you back again?

Dorothy Parker

Els seus poemes es poden trobar en aquesta horrible pàgina. A mi m'han fet somriure.

Carta (II)

2007-05-22T03:57:00.000+02:00

Benvolgut Charles,

No hi ha manera. Mai no acabaré de llegit totes les teves novel.les. Cada cop que em penso que ja està, descobreixo que m'he n'he deixat alguna.

Collons. Ja és la tercera vegada que em passa. Recordo com n'estava de contenta un dia pensant tota cofoia que mai més m'hauria de preocupar de confordre A Tale of Two Cities amb Great Expectations perquè ja les havia llegit totes i llavors vaig descobrir Our Mutual Friend. I a sobre va ser mirant una minisèrie de la BBC (que no deus saber ni què és, la BBC, però és igual, ara no ve al cas que aquells putiners no paguin copyright per maneflar les coses que vas escriure). I només la vaig veure perquè hi sortien actors guapos!

Quina vergonya!

Des de llavors no sé què passa que cada cop que em giro descobreixo que has escrit una nova novel.la. Sí, senyor, no em miris així que t'he enxampat! Jo no puc ser tan burra. Ho sóc, fins a cert punt, però no tant, és impossible. L'única resposta que trobo a aquesta proliferació de Barnaby Rudges o Martin Chuzzlewits i Battle of Lifes (mare de Déu quins noms!) és aquesta: ets viu i ben viu i encara et passeges amb aquella barba i aquella cara de mestre d'escola enamorat de la directora per Porthsmouth preguntant-te com pots ser que la Gran Bretanya hagi canviat tan poc des que la Reina Victòria la va palmar.

(Ara que hi penso si vius a Portsmouth segur que sí que deus haver vist la BBC! Què et va semblar Bleak House? I quina llàstima que el Porsmouth jugui tan malament, oi?)

En fi, si ets viu espero que em contestaràs aviat. Potser em podràs enviar exemplar de les noves novel.les abans no me les hagi de trobar jo soleta en edicions mal traduides i cares a qualsevol llibreria freda i solitaria (creu-me, aquests descobriments m'estan matant). Fins i tot ens podriem plantejar de colaborar. Escrivint guions per la tele o alguna cosa així. Jo sóc molt bona inventant noms rarets. I tinc tendències depresives així que VISC pel drama.

Atentament, espera notícies teves,

L'Alba.

Un antílop pesant, potser un okapi, al món dels bacallans.

2007-05-08T05:16:00.000+02:00

Agafo aire i baixo sota l'aigua. Em comporto com un peix més. Com si tingues brànquies. Però al cap d'una estona m'adono que no en tinc i em sento ridícula. I m'adono que els peixos ho saben. I ja no recordo perquè m'he llençat a l'aigua.

Tot es torna borrós. Floto. I torno a ser jo mateixa.

Divendres.

2006-11-04T00:01:00.000+01:00

Avui a l'autobús dues dones parlaven de com de lleig era el nòvio d'una altra noia. Un paio de Granollers. Porques!

A la feina se m'acosta una noia d'uns setze anys, de casa bona i amb aspecte d'haver sortit d'un anunci de Tommy Hilfinger, i em demana que li recomani un llibre. "Ja he llegit tots els best-sellers", em diu. No semblava gaire perceptiva i jo he procurat fer un gran esforç perquè no s'em veiés a la cara el que em passava pel cap, però per si hi havia algún dubte ha afegit: "EL Codi DaVinci i tots els del Dan Brown, la Catedral del Mar i això...".

M'he estalviat de recomanr-li res, perquè resulta que no acabava de ser veritat que hagués llegit tot el que en Dan Brown s'ha atrevit a publicar.

Aquell tiu de la feina que se suposa que és el meu superior d'una manera que no entenc duia una samarreta de 'Brazil' del Terry Gilliam i m'ha mirat amb aprovació quan li he dit que m'agaradava el Patrick O'Brian. Dec semblar una cosa molt diferent del que sóc. Perfecte.

El documental del Terry Jones sobre la història del número 1 em va fer agafar ganes d'anar a clase però aquest matí els llençols pesaven tant...!

En Mr. Rochester diu a la Jane Eyre: Vull una esposa. Vull una esposa, no pas una infermera que tingui cura de mi... Vull una esposa per compartir el llit cada nit. Si fós per mi, fins i tot el dia sencer!

Per l'amor de Déu! Si la Charlotte Brontë aixequés el cap!

Si la Charlotte Brontë aixequés el cap diria: "Com collons ho heu sabut, malparits de la BBC?!"

Marxo.

2006-09-06T12:10:00.000+02:00

Tornaré aviat - si l'avió no explota.

Ciència-ficció.

2006-09-01T12:09:00.000+02:00

El viatge Londres.

Les mentides que es fan realitat.

Qui em talla els cabells. M'els tallo jo mateixa.

Les rates que persegueixen gats.

Els 25 anys.

Els e-mails misteriosos.

Les llistes.

La tardor a mitjans d'agost.

L'1% de persones normals al món.

El servei d'atenció al client.

El cervell de silicona.

La cabina del Doctor Who.

Creuar la Plaça Catalunya carregada de bosses a les dues de la tarda.

La llibreta d'estalvis.

La teoria de l'art.

La música moderna.

La gelatina de porc i els ossets de goma.

Les sabates amb civella .

Les amputacions.

Les subastes d'internet.

L'últim cop que dius 'Buenos dias, le atiende Alba, en qué puedo ayudarle?'

Les trobades fortuïtes, amb rancúnies del passat i malentesos divertits.

Tornar a escriure al blog.

Als meus lectors*

2006-04-09T17:57:00.000+02:00

És Setmana Santa i, amb la meva natural tendència a l'heretgia, em ve de gust conjurar la Resurrecció d'aquest blog.

De fet, em limitaré a citar unes frases del diaris d'en Kafka, traduïdes al català per mi mateixa (cosa que els donarà un aire encara més incomprensible i que, alhora, em farà posar els pèls de punta -sí, a mi mateixa un altre cop- perquè quedaré com una snob fastigosa i... no ho havia deixat, jo, això de l'snobisme forçat?)

Ben mirat, la meva intenció citant en Kafka és més aviat la d'evitar-me haver de donar explicacions. Sobre que se n'ha fet de mi, de la meva vida i de les meves ganes d'escriure.

Aquí les teniu, doncs:

18[de desembre de 1910]

[...]

Dos quarts de dotze, a la nit. Tinc ben clar que fins que no m'alliberi de l'oficina estic simplement perdut; només és questió de mantenir el cap prou alt per no ofegar-me, tant de temps com em sigui possible. Com de difícil serà, quanta força em pendrà, tot això es veu reflectit ja, en el fet que avui no he seguit el meu nou horari d'asseure'm a l'escriptori de 8 a 11 de la nit, que fins i tot ara no ho considero un gran desastre, que he escrit aquestes línies apressadament només per poder anar-m'en al llit.

M'agrada el meu blog. És bonic i acollidor i, a més, és meu. Però, ara per ara, prou feina tinc a estirar el cap per no ofegar-me.

~~

*Als meus lectors que són, bàsicament:

a) Una col.lecció d'innumerables parents residents a l'estranger que no entenen el català però gaudeixen estudiant les gracioses combinacions de caràcters de l'alfabet llatí que apareixen en aquest blog en forma de paraules.

b) Un parell d'amistats que em deuen diners o estant a la espera que els transplantin les meves còrnies miops un cop me n'hagi anat a l'altre barri (o potser abans si l'anestèsia és prou forta).

c) El senyor Niqmad a qui no tinc el gust de conèixer gaire, però no dubto que perdonarà que, amb la meva millor indifèrencia fingida, deixés de contestar un parell de missatges que va remetre a les múltiples personalitats que conformen la meva individualitat i que, totes plegades, escrivim (escriviem/varem escriure) aquest blog, per a demanar explicacions sobre la seva (del blog, s'entén, no del senyor niqmad, que no té la culpa de res) prematura mort.

Ja és Nadal!

2005-11-22T01:08:00.000+01:00

DingDingDing

DingDingDing

Ding Ding Ding DingDing

DingDingDing DingDingDing

Ding Ding Ding DingDing

Ding!

Heu sentit una Nadala?

Doncs, això, ja és Nadal.

Excuses.

2005-11-22T00:36:00.000+01:00

Gairebé en el mateix moment en què vaig descobrir que mai no arribaria a publicar res del que escric (entre d'altres coses perquè rarament escric res) vaig començar, de manera inconscient, a elaborar arguments en contra de la publicació i difusió de les obres literàries. El meu cap ha arribat a refutar d'una manera convincent tots aquelles idees segons les quals els llibres no són acabats fins que no passen pel lector perquè aquest i el seu punt de vista subjectiu formen part de l'obra. De debò, davant aquest argument el meu cap exclama: I un rabe! Què passa amb aquelles obres que només varen esser conegudes i/o celebrades quan el seu autor ja era mort? No eren peces d'art, abans que algún benefactor de la cultura universal les trobés amagades en un calaix?

Tampoc el meu cervell es creu ja cap bajanada més sobre el talent artístic dels escriptors (bé, de fet, en això estic d'acord amb el meu cervell, només cal fer un cop d'ull a les estanteries de novetats de les llibreries per veure com n'és de baix el nivell artistic entre els novel.listes actuals) perquè...oi que tots dibuixem des que som petits? Oi que tots podem, representant més o menys fidelment la realitat, dibuixar una casa, un cotxe o un arbre? Doncs de la mateixa manera tots podem explicar una història. El fet de que aquesta història i el seu autor/contador siguin o no considerats art i artista respectivament es deu a criteris subjectius que no responen a cap tipus de mètode cientific. I el meu cap no tolera res que no es regeixi per un metode estrictament científic.

I així em va.

Carta (I)

2005-10-31T19:36:00.000+01:00

Estimada Emily,

T'escric per dir-te que el teu mètode no funciona. Segons l'estadística del sistema a hores d'ara, després de passar-me dos anys enclaustrada a casa, ja hauria d'haver escrit uns 150 poemes de qualitat variable -entre mitjana i alta-, un parell d'editors masclistes i poc visionaris haurien d'haver rebutjat les meves composicions i la meva correspondència amb el món exterior hauria d'haver-se incrementat dràsticament.

I no.

De moment, només he escrit un parell de receptes de cuina, la llista de la compra i aquests versos sense solta ni volta:

Vine
Comença a ser tard -- Cada cop ho veig més negre

Alguna cosa falla.

Á més, ningú no m'envia cartes i cap editor no m'ha recomanat que deixi d'escriure i em dediqui a fer pastissos. És clar que tampoc m'he posat en contacte amb els editors, hauria estat absurd presentar-m'hi amb les mans buides o, encara pitjor, amb una carpeta plena de receptes vegetarianes sota el braç.

Exigeixo una resposta. O una compensació. O alguna cosa. Almenys digues si és que faig alguna cosa malament. Perquè jo m'hi esforço molt, de debò. Començo a perdre la confiança i tot.

Atentament,

Alba

P.S. Sóc conscient que fa gairebé 110 anys que ets morta (com passa el temps, noia!), per això aprofito per escriure't avui, la vigilia de Tots Sants, que en principi ha de ser el dia en què s'et faci més senzill posar-te en contacte amb mi. Demà celebrem la Castanyada, a casa, fem una petita festa i hi haurà gent per tot arreu. Si cas, si te m'has d'aparèixer fes-ho al lavabo de dalt, així no espantes les tietes.

Gràcies.

Digues el que vulguis, nena.

2005-10-27T21:14:00.000+02:00

Aquesta cara que fas m'encanta. És tan patètica!

No somriguis. No somriuré més. Atrapa'm si pots, sóc la dona de gel.

Si te m'acostes cridaré. Ho juro. No t'acostis. No. Massa aprop. Cridaré. Ho juro. Ho sé. I la gent em mirarà. Però és massa aprop. A tocar. Cridaré. Odio el metro.

I si vols hi podem anar un dia d'aquests. Quan vulguis. Només has de dir un dia. Aquesta tarda tinc ganes d'estar sol. Demà ballaré i caminaré pels carrers del barri sense rumb. Tinc un sopar dimecres al matí. Aquest any no. Tinc ganes d'estar sol.

La casa em cau a sobre. Surto.

Els gats del carrer em saluden. Als veïns els faig por.

Aquell viatge a Londres és ciència-ficció.

Em canses. Penjaré el telèfon. Sí, amor meu. I tant!

No és res. Em ploren els ulls. No. No són cebes, no. Naps, això, naps.

Quina hora és? Dormir? No. Fa temps que no ho faig.

No em sento culpable. Gens. Fa tres setmanes vaig somiar que menjava pernil. I res. Cap culpabilitat. Necesito un rentat d'estòmac. Això és tot.

Gràcies. T'estimo Dorothy Parker. Si no fós morta m'hi casaria, amb ella. La-la-la.

Feliç Diada!

2005-09-11T02:01:00.000+02:00

Ignorada

2005-09-05T20:20:00.000+02:00

Ja m'està bé. Jo ignoro el món i el món m'ignora a mi. Tan de bo pogués ser sempre així.

El fet és que aquest matí he fet ping a http://www.catapings.com i primer semblava que sí, que la cosa funcionava però al cap d'uns instants he desaparegut i el nom del meu post ha deixar d'existir entre els altres.

Em censuren, o consideren que sóc massa encantadora pels ulls humans?

Les Vacances i l'Apocalipsi.

2005-09-05T06:01:00.000+02:00

Em sembla que torno. No. Un moment que m'ho penso. Sí, ja està, torno. Total, com que no ho llegeix ningú, tant se val.

No he anat de vacances aquest any . Ni aquest any ni cap altre any de la meva vida que jo recordi, a casa meva no sabem el que són les vacances tal com les entén la resta de la humanitat. Per a mi, descansar significa quedar-se a casa amb el gat, llegint tranquil.lament, veient minisèries de la BBC i anant a dormir a les sis del matí, pensant que l'endemà (i l'endemà de l'endemà, i al dia següent, i la setmana següent) no has de fer res, no hi ha cap obligació a la vista, no has de veure ningú (si no vols) i no cal que surtis de casa fins que se t'acabin el paper higiènic, les patates congelades o les hamburgueses de tofu o fins que sa excel.lència l'il.lustre Mr. Alan Rickman es passegi per Barcelona vestit d'època.

Què deia?...Ah, sí, això de les vacances. Que no entenc com la gent es pot passar l'estiu (o el mes d'agost) anant amunt i avall, de la platja a la muntanya, de centreeuropa a l'Àfrica Central. Però això és igual, perquè no serà aquesta l'última cosa que em moriré (aviat, si pot ser, abans no comenci a semblar una pansa de califòrnia) sense entendre, curta que sóc. I...ja m'he tornat a perdre. Paciència, els transtorns mentals ja les fan, aquestes coses. Això, que no he anat enlloc (literlament i és ridícul que ho digui perquè he fet la vida que porto fent els últims dos anys) i tampoc no he estat treballant ni vivint bé, perquè sóc pobra com una rata pelada, pelada i mandrosa. Tampoc m'ha calgut, però, moure'm del lloc per sentir l'horror de tornar a primers de setembre. De fet, només m'ha calgut posar la tele. Mireu:

Juliol- Un profe d'escola i quatre arreplegats més posen bombes a Londres en nom del Corà.
Agost- Se senten el grills, i com que aquells bitxets infectes...com en diuen...periodistes, sí, els periodistes són de vacances, sorpresa! no passa RES DE RES en TOT EL MÓN.
Setembre- Ciutat Americana bressol de la música negra on les dones, en una data assenyalada que ara no recordo, suposo que pel Mardi Grass, ensenyen la pitrera a canvi d'avaloris de colors, pateix una pluja suau, s'inunda fins a dalt, i fa un salt espai-temporal cap a algún lloc de la diminuta i insignificant zona geogràfica que genèricament anomenem 'Tercer Món'. I ningú es creu, és clar, que aquelles imatges provinguin dels E.E.U.U., perquè hi surten un munt de negres amb pinta de ser del Congo, i encara no s'ha sentit cap discurs emotiu d'en Bush ni han encés espelmes ni res.

El món no va, estem tots empanats, de debò. Creieu que els integristes ulta-cristians neocons no estan ara repartint-se la feina per poder arribar a predicar que "Això els passa per ser negres, pobres, sense moral i a sobre tenir una gobernadora demòcrata" sense deixar el front dels creacionistes i el seu crit de "O deixeu d'ensenyar Darwin a les escoles o anireu a l'infern. Ho diu la Biblia"?

Doncs, sí! I ben fet que fan! Si estàn ben organitzats millor per ells, tu. Mira on van arribar els Masons fent xorrades, només perquè estaven ben organitzats.

I vosaltres, aprenents de ~~pacotilla~~ pa sucat amb oli! Fins i tot el més obtús dels mil.lenaristes medievals o posteriors (que, per gràcia divina, o per fer una gag, es van continuar dient mil.lenaristes) hagués sabut llegir els senyals. No ho veieu? Guerres, conspiracions, desastres naturals, interesos econòmics disfrassats de fervor religiós, kamikazes de colors...Visca la histèria col.lectiva! L'Apocalipso! Perdó, vull dir, l'Apocalipsi, això l'Apocalipsi!

...

Ara que hi penso, sí que va passar alguna cosa a l'Agost. Aquells paios amb pentinats patrocinats pel 'Haz Tus Propios Rizos y Bucles' feien servir nens petits (o Oompa-Loompas, no els acabo de distingir gaire) d'escut davant l'exèrcit a Gaza. Sí, ja m'en recordo, és clar. Però, ara que hi penso, els jueus tenen un calendari la mar d'estrany, i com és sabut, des de sempre que tenen problemes amb els números, així que segur que no sabien que era Agost i no van parar atenció al fax d'en Francino que demanava que deixèssin estar la comèdia pel setembre, que ara estaven tots de vacances.

El que jo deia, l'Apocalipsi.

I l'Ambigüitat? És allà, en una capsa.

La Barrufeta Rondinaire o la Princesa Reclosa a la Torre de Marfil (tant se val, de fet)

2005-07-31T23:25:00.000+02:00

En el període comprés entre el 31/07/2004 i el 31/07/2005 he sortit uns cinquanta cops de casa, potser menys. Això és un fet. I fins fa uns dies, era fàcil deduir que la causa principal d'aquesta disminució dràstica del meu prodigament extern eren els meus propis transtorns nerviosos i la meva tossuda negativa a deixar que un 'matasanos de tres al quarto' em receptés pastilletes de la felicitat. Doncs bé, recents sessions d'autoterapia han revelat que la veritable raó del meu aïllament és el fàstig que em fa el món exterior. I no em refereixo als cotxes, la pol.lució, l'efecte hivernacle, el sexe, les mosques, la canción del verano que es repeteix tot l'invierno, les bambes, el pernil serrà (i tota la resta de cadàvers qualificats com a 'menjar') o la programació humorística de TV3. No. Em fa angúnia la gent. Si rebusco (no ho faig sovint perquè fa una mica de mal, sobretot si no t'has tallat les ungles) me n'adono que, dins el meu cap, les persones es divideixen en dos grans grups:

A) Garrulos: Persones que només viuen per traballar, sortir els caps de setmana i fer 12 hores de caravana a la carretera per passar una setmana a la costa al mes d'agost*. S'els pot reconèixer per la seva tendència natural a dur roba esportiva els diumenges, anar a passar l'estona als centres comercials, sopar en marisqueries, fer barbacoes (provocar un incendi forestal o no és opcional), escoltar Los 40 Principales (però, atenció, que també n'hi ha molts que miren Flaix Tv!) i enviar missatges de mòbil a programes del cor en els que escriuen frases del tipus 'tq muxo Mari' o la versió catalana 'bisca el barca' (o què us pensàveu, d'aquests n'hi ha a tots els bàndols!).

B) Snobs: Abans eren burgesos i progres. Ara s'han reproduït i, en veure que les seves fortunetes s'equiparaven amb els guanys obtinguts per alguns obrers qualificats, s'han aferrat al 'poder cultural' de la mateixa manera que la Lois Lane s'aferrava al poderós braç del difunt Christopher Reeve. Van al teatre, ~~veuen Mar Adentro~~ van als cinemes Verdi, llegeixen cada any totes i cadascuna de les novetats editorials que els diaris recomanen per Sant Jordi, tenen un programa de radio favorit (misteriosament sol tenir a veure amb el monstre llargarut altrament conegut com Antoni Basses) i, o bé parlen un català estandard made in El Cor de la Ciutat, o són Argentins (ajà!), o castellans a mucha honra als que no interessen els dialectes locals. Parlen de filosofia, d'art, fan viatgets al Vietnam a l'estiu i a l'hivern revisten alguna capital europea. Generalment, envien els seus fills a estudiar Periodisme o Dret a alguna universitat privada. I aquests plançons seus acaben manifestant-se contra els EUA amb banderets de colors i xapes o escrivint blogs on es comenta l'actualitat utilitzant una "ironia subtil" ben sobada, seguint la venerada i fatigant estela d'en Quim Monzó i citant notícies de diferents diaris i autors alemanys de noms impronunciables (ja sabeu on troba-los aquests no cal que posi cap exemple, ells mateixos s'encarreguen de retroalimentar-se i fer-se propaganda, els molt mamons/ones).

I amb aquestes perspectives com voleu que tingui ganes de sortir?

Sort que, de tant en tant, rebo un glop de realitat (o de livejournal, que també passa) i trobo alguna excepció. I aquella cosa amb ales que, segons l'Emily Dickinson i l'Emily Jane Brontë, no és una compresa sinó l'Esperança es queda amb mi un temps més. Tot i que no puc dir fins quan.

--------------

*El tipus de costa i la localització d'aquesta varia segons el poder adquisitiu. Els Garrulos que ja han acabat de pagar la hipoteca -tots en tenen, això no falla- i els són tan burros que quan han sentit parlar sobre els riscs de que esclati la bombolla inmobiliària han pensat que tot plegat era part d'un espectacle d'en Pep Bou o d'un atac d'en Bush a un altre país inflat de 'moros dolents', poden viatjar a diferents Parcs Aquàtics localitzats en ex-paraisos naturals com ara Playa Bàvaro o Punta Cana.)

London

2005-07-08T21:58:00.000+02:00

Silas Marner

2005-07-02T01:29:00.000+02:00

No sé si a algú altre li ha passat que, llegint Silas Marner, ha volgut transformar-se en ell. Però jo, que per diferents motius haig d'anar evitant les novel.les pertorbadores, m'he trobat amb aquest personatge que viu només de l'aire, de filar com una aranya totes les hores de dia i de la companyia d'unes quantes monedes de plata, brillants i polides, que s'amaguen sota el tel.ler, esperant pacientment la nit. Jo que col.lecciono primers capítols, m'he volgut enfrontar a llegir en anglés, una llengua que entenc prou bé però que ni de bon tros domino, tot un seguit de termes tècnics sobre els aparells i els materials de teixir, només perquè el primer paràgraf del llibre descriu l'atac catalèptic que pateix en Silas, que el fa quedar-se inmòbil, com mort però ben dret i suportant el pes d'el farcell que duu a l'esquena, tant vivament que metre el llegia vaig tenir davant dels ulls un quadre de Millet. I ara que ja sóc a la meitat de la novel.la, no vull continuar. Perquè em desperta sentiments estranys i contradictoris, coses que no vull sentir ara mateix, i perquè no vull saber com continua. No vull que continui i s'acabi. Perquè no entenc com puc voler fer la vida d'en Silas Marner. Perquè no entenc com puc estar-la vivint.

La Dama d'Honor

2005-07-01T22:25:00.000+02:00

Ai, què bé! Per fi s'han aprovat els matrimonis entre persones del mateix sexe! Matrimonis gays en la versió curta i normalitzada.
Les meves opcions d'acomplir un dels somnis de la meva vida s'han incrementat dramàticament amb aquesta mesura. Tenint en compte que avui per avui tinc 6 (només 6) amics/coneguts i que la meitat d'ells són homosexuals, bé, homosexuales, tinc la meitat més de possibilitat d'arribar a ser DAMA D'HONOR.

Ho veig. Jo i tres (o cinc) persones femenines més, totes igual de cel.lulítiques i miops que jo, totes guarnides amb horribles vestits de gala d'un color llampant intentant amagar-nos darerra una amiga/coneguda que va vestida com si la germana Maria/Maria Von Trapp (sí, home, la de Sonrisas y Lágrimas) s'hagués animat a fer un vestit utilitzant tots els "visillos" i mosquiteres i llençols d'hotel i vel.les de vaixell i paper de cuina d'aquell amb cercles absorbents de Catalunya.

No em veureu casant-me (a no ser que sigui a Las Vegas) però això...això és el somni de la meva vida.

Imatges trobades al Google utilitzant la paraula 'bridesmaid'. No em demaneu el telèfon de les mosses que no el tinc.

2005-06-26T23:50:00.000+02:00

Ja m'en vaig adonar ahir que no tinc res per a dir. Ara, em resisteixo a desempallegar-me d'aquest blog. No sé si és perquè penso que si algún dia se m'acudeix alguna cosa, ja el tindré o perquè -reconegue-m'ho- a tothom li agrada tenir un lloc on poder enganxar totes les ximpleries que trobem per l'internet. Vegis al post anterior la referència al calendari lunar o el legoSnape:

2005-06-25T18:49:00.000+02:00

Bé, potser comença a ser hora de que hi escrigui alguna cosa, per aquí.

No és que tingui res a dir, però, de fet, tampoc m'ha semblat que els autors de cap dels altres blogs que he llegit tinguèssin el cap ple d'idees noves i atrevides o susceptibles de èsser compartides i tot així, allà fora hi ha tot un mar de blogs de diferents temàtiques i estils. Ara que hi penso, no sé què hi faig aquí. En comptes d'estar contribuint a la patètica difusió d'idees personals sense solta ni volta, potser hauria de clicar el beneït butonet de 'Next Blog' i veure quines coses coses trobo que valgui la pena copiar. O si més no, a buscar un d'aquells calendaris lunars per a llocs web que fan tanta patxoca i que podrien animar el meu layout que, segons he sabut, només es veu correctament en resolucions baixes, d'aquelles que ja estan gairebé obsoltes. Tant obsoletes com jo mateixa i els meus 200 anys de retard psicòlogic.

Prova

2005-03-01T21:38:00.000+01:00

Provant, provant, un, dos, tres, quatre, cinc. Ei! Puc comptar fins a cinc!

I ara provaré una imatge a l'estil random.